×
  • stop Panga

    Panga i Perca: una història de peixos fora de l’aigua

    Arran de l’emissió d’un documental sobre el Panga (un peix de riu produït al Sud-est asiàtic), que a casa nostra es consumeix cada cop més, i que aixeca polèmica, us volem aportar una mica d’informació crítica i de reflexions entorn al sistema agroalimentari global i les conseqüències que té sobre la nostra salut, el medi ambient i la vida de les persones en els països on es produeixen. (més…)

    Read More
    0 484
  • Motius per estar en contra de l’Acord Marc de serveis de menjador

     Us presentem aquest article escrit al blog de la fapac, que trobem ben argumentat i coherent:

    L’Acord marc del servei de menjador no respecta el dret a decidir sobre la gestió que sempre hem tingut les famílies i la direcció del centre i el consell escolar. No podem acceptar que un servei que hem anat construint entre tots per adaptar-lo a les necessitats de cada centre acabi determinat per unes normes generals dictades arbitràriament pel Departament d’Ensenyament i que disten molt de la realitat de cadascun d’ells.

    Fa uns mesos, el Departament d’Ensenyament feia públic l’Acord marc del servei de menjador en centres públics de titularitat de la conselleria dels nivells obligatori i/o segon cicle d’educació infantil per al Maresme-Vallès Oriental. Al mateix temps, anunciava properes licitacions a vàries comarques més. Aquesta decisió ha estat rebutjada per les AMPA, direccions i treballadors i empreses del lleure educatiu.

    Entenem que tot el que passa dins de l’escola ha d’educar i ha de tenir una continuïtat pedagògica. Qualsevol professional de l’educació pot confirmar que les hores de pati són les que provoquen més conflictes entre els alumnes i el temps del migdia és, justament, on els alumnes gaudeixen del major temps d’esbarjo. Per això, aquest espai interlectiu cal que sigui gestionat per professionals del lleure educatiu i cal garantir una qualitat educativa, a part de la nutricional, que no hem vist en cap dels punts de l’Acord marc. En els menjadors escolars els usuaris són infants, per tant, hem d’anar molt en compte a l’hora de decidir qui i com l’ofereix.

    També, considerem necessària una coordinació entre tots els agents que interactuen amb els infants. És important que tant el personal docent com les famílies puguin aportar el que considerin per millorar el servei i exigir allò que creguin convenient per tal que el servei sigui de la millor qualitat possible.

    Actualment, la majoria dels centres tenen un control directe, les famílies podem decidir quin tipus de servei volem per als nostres fills i filles i les direccions poden articular mecanismes que integrin aquest servei dins del projecte educatiu del centre. Amb l’acord marc, tots aquests vincles quedarien trencats: l’empresa no tindria cap obligació d’escoltar les demandes del centre i menys satisfer-les.

    No hi ha un model bo ni un model dolent, cada centre és un món i cada empresa té una filosofia diferent. Un servei de menjador escolar és molt més que un menú i un vigilant per cada 40 infants (que és la ràtio permesa per l’acord). La comunitat educativa de cada centre és qui té més eines per valorar i decidir sobre quin model de gestió s’adapta millor a les seves necessitats.

    Amb l’acord marc, tots aquests vincles quedarien trencats: l’empresa no tindria cap obligació d’escoltar les demandes del centre i menys satisfer-les.

    Aquest dret a decidir sobre la gestió del menjador s’ha reconegut sempre, tant el 196/1996 com la moció parlamentaria aprovada el mes d’abril de 2015, que instava a actualitzar el decret i ho feia, justament, demanant que es respectés que la tria i supervisió del servei es mantingués a mans de les famílies i de la direcció del centre i del consell escolar.

    Els motius que han pogut portar al Departament d’Ensenyament a prendre aquesta decisió són una mica dubtosos. S’ha dit que la intenció era regular el servei, però, realment, no regula res, al contrari, retrocedeix en aspectes que actualment són tractats amb una sensibilitat que, en aquest document, no es percep. Un clar exemple és la ràtio permesa i el fet que es pugui considerar com a cost del servei (monitoratge + menú) 2,25€ quan actualment el Departament valora el servei per un cost de 6,20€. Realment es considera possible que un menú saludable, acompanyat d’un servei de monitoratge de més de dues hores, es pugui pagar amb 2,25€ ? Volem pensar que cap empresa serà capaç d’oferir-se per aquest preu, però, de ser així, algú creu que el servei prestat seria de qualitat ? Es tracta, doncs, d’assegurar una qualitat o d’abaratir un cost ? Quin cost podria estar interessat en abaratir la Conselleria si el servei el paguem íntegrament les famílies? Potser l’objectiu real és el d’abaratir el cost de les beques menjador?

    El servei de menjador escolar va néixer precisament gràcies a la feina i l’esforç de les AMPA, quan als anys vuitanta l’administració va dimitir de les seves obligacions de prestar-lo

    Una altra pregunta que ens fem és per què aquest interès sobtat d’apropiar-se d’una gestió que des de sempre, en la majoria dels casos, hem portat les AMPA. En les primeres escoles públiques, el servei va néixer precisament gràcies a la feina i l’esforç d’aquestes, quan als anys vuitanta l’administració va dimitir de les seves obligacions de prestar-lo i van haver de ser les famílies qui es van veure obligades a muntar les cuines de molts centres i, fins i tot, treballar-hi de forma voluntària. Potser caldria recordar que moltes de les cuines les hem pagat les famílies de dalt a baix, des de les aixetes fins als extractors, passant pels fogons i mobiliari. Ara, amb cuines muntades, les AMPA convertides en empreses o amb empreses contractades que funcionen correctament, ens veiem obligades a “regalar” a una empresa que guanyi un concurs amb unes bases proposades pel Departament allò que, per a alguns, serà vist com un negoci.

    No podem acceptar que un servei que hem anat construint entre tots, i on tots hem fet aportacions per millorar-lo, enriquir-lo i adaptar-lo a les necessitats de cada centre acabi determinat per unes normes generals dictades arbitràriament pel Departament d’Ensenyament i que disten molt de la realitat de cadascun d’ells.

    Un altre dubte que ens genera aquesta voluntat de licitar és si, nosaltres, com a consumidors i pagadors d’un servei no tenim dret a decidir el què, el com i a qui comprem. Si la resposta és que el perdem en el moment que es dóna dins d’un espai públic, per què no es licita també el servei d’acollida, les extraescolars etc? Si la resposta és perquè hi ha famílies que reben una beca, per què només s’ha de concursar el servei als centres públics si les famílies de les concertades també reben beques?

    Hi ha potser un interès a afavorir algunes empreses limitant la possibilitat d’accedir a altres? Està clar que les AMPA que autogestionen el servei de menjador pateixen un greuge comparatiu important a l’hora de poder licitar com a empresa pel servei del seu centre. L’homologació empresarial requereix un seguit de tràmits que triguen uns tres mesos mentre que l’anunci de l’Acord marc només dóna 15 dies naturals per presentar-se.

    Per tot això, i sabent que la nostra comarca properament també quedaria afectada, des de la Coordinadora d’AMPA de Sant Cugat del Vallès vàrem iniciar un seguit d’accions en contra de l’Acord marc. Ho hem denunciat al Síndic de Greuges de Catalunya. Posteriorment, amb la col·laboració de totes les direccions i consells escolars de tots els centres públics de primària del nostre municipi, hem fet arribar un seguit de cartes de rebuig a l’ajuntament, Serveis Territorials del Vallès Occidental i al Departament d’Ensenyament.

    Si som molts els qui ens posicionem en contra de l’Acord marc potser aconseguirem fer entrar en raó a qui pertoqui fer-ho. Seguirem lluitant pel que creiem que és el millor per als nostres infants.

    El primer resultat de tot això l’hem viscut el passat dia 18 de gener al Ple del nostre ajuntament de Sant Cugat on es va aprovar, per unanimitat, una moció que instava, entre altres coses, al Departament a deixar sense efecte aquest Acord marc i a actualitzar el decret seguint les pautes marcades per la moció aprovada al Parlament a la qual ja hem fet referència. Altres ajuntaments han aprovat mocions en aquest sentit com és el cas de Ripollet, Sant Quirze del Vallès, Mataró, Vallromanes, Cabrera de Mar.

    Tot i que ara mateix l’Acord marc del Maresme-Vallès Oriental està suspès, provisionalment, pel Tribunal català de contractes del sector públic per una impugnació presentada per ACELLEC (Associació Catalana d’Empreses de Lleure, l’Educació i la Cultura), amb el suport de la FaPaC, sembla que la intenció és clara i la decisió és ferma. Per tot això ens seguim manifestant en contra.

    Està clar que un ajuntament no pot fer enrere aquesta imposició però, si som molts els qui ens posicionem en contra potser aconseguirem fer entrar en raó a qui pertoqui fer-ho. Tant si ho aconseguim com si no, nosaltres seguirem lluitant pel que creiem que és el millor per als nostres infants.

    Petició de la FaPaC a Change.org “Anul·lem l’Acord Marc d’Ensenyament

    > Espai web SOS menjadors escolars

    Carme Roca
    Sobre Carme Roca

    Presidenta Coordinadora d’AMPA de Sant Cugat Més articles

    Read More
    0 82
  • Nos quieren pobres, mal alimentados y enfermos. Y el Tratado Transatlántico de Comercio e Inversiones entre Estados Unidos y la Unión Europea, el TTIP por sus siglas en inglés, es uno de los mejores instrumentos para conseguir que los deseos de unos pocos se conviertan en realidad. Aún se está negociando, eso sí entre bambalinas, pero de aprobarse significará uno de los mayores retrocesos en los estándares de seguridad alimentaria en Europa.

    Del mismo modo que Fausto vendió su alma al diablo, la Comisión Europea vende con este nuevo acuerdo los derechos de los ciudadanos europeos a las grandes empresas estadounidenses y lo mismo hace el gobierno de Estados Unidos con los de sus conciudadanos. El TTIP no es un tratado de libre comercio al uso, no consiste ya en eliminar aranceles, imposible casi liberalizar aún más ambas economías. Ahora, se trata de acabar con normativas y legislaciones que garantizan derechos ciudadanos pero que limitan las opciones de negocio de las grandes empresas, ya sea en materia financiera, sanitaria, educativa, cultural, agrícola, laboral o alimentaria.

    Más negocio

    Para conseguir tal objetivo todo vale: negociaciones secretas, poner fin a las soberanías nacionales, reducir los derechos de la ciudadanía. Su meta: convertir cada ámbito de nuestra vida cotidiana en objeto de lucro. Nos dicen que “armonizarán” las legislaciones de ambos mercados, que así tendremos mayor oferta y servicios más baratos, pero es mentira. En realidad, su política consiste en igualar a la baja las legislaciones de un lado y otro del Atlántico para aumentar el negocio de las multinacionales.

    Y, ¿qué pasará con la comida? Más transgénicos, carne con hormonas, pollo con lejía y antibióticos en el plato, gracias a la disminución de los controles y los niveles de seguridad alimentaria. De este modo, las empresas del agronegocio saldrán ganando, nuestra salud y alimentación perdiendo.

    En la Unión Europea y en Estados Unidos el enfoque sobre los estándares alimentarios es diametralmente opuesto. Mientras que en Europa prevalece el principio de precaución y es la empresa quien tiene que demostrar a partir de estudios científicos, no siempre independientes y a veces de dudosa credibilidad, que el producto a comercializar no es dañino para la salud, en Estados Unidos es justo lo contrario y es el gobierno quien debe probar el impacto negativo de un plaguicida o un producto o aditivo alimentario en caso de querer vetarlo. El TTIP quiere situar la responsabilidad, igual que en Estados Unidos, en el gobierno y en la sociedad, abriendo de par en par las puertas al mercado a costa del bienestar colectivo.

    Obligados a conrear transgénicos

    Así multinacionales como Monsanto buscan que la Unión se convierta en un nuevo “paraíso de los transgénicos”, siguiendo la estela norteamericana, con los enormes beneficios económicos que esto conlleva. Si ahora en Europa, gracias a la presión ciudadana, tan solo se permite el cultivo de un transgénico: el maíz Mon 810 de Monsanto (el 80% del cual se produce en Aragón y Catalunya y se prohíbe en la mayor parte de los países europeos), con el TTIP, y emulando a Estados Unidos, donde se permite producir hasta 150 variedades de transgénicos, desde de maíz, soja, algodón…, se busca la generalización de dichos cultivos.

    De aprobarse el TTIP, países que ahora se oponen a conrearlos, como Francia, Alemania, Austria, Grecia, Irlanda, Polonia, Italia, debido a sus efectos negativos en el medioambiente al ser imposible su coexistencia con los cultivos convencionales y ecológicos, ya que contaminan a estos últimos, se verían incluso obligados a aceptarlos. De no hacerlo, podrían ser denunciados por las mismas empresas por atentar contra sus intereses económicos. Increíble pero cierto.

    El uso de hormonas para aumentar la producción lechera y de carne, ahora prohibido en la Unión, se generalizaría. Como indica el informe de VSF Justicia Alimentaria Global ‘TTIPex. Borrando derechos‘, en Estados Unidos el uso de hormonas en la ganadería es habitual. Se calcula que el 80% del ganado vacuno y porcino destinado al consumo de carne  es tratado con hormonas de crecimiento, como la ractopamina, y el 20% de las vacas lecheras, con somatotropina bovina, para tener una mayor productividad, y el consiguiente beneficio económico.

    Pero, ¿cuáles son las consecuencias para nuestra salud? En la Unión Europea, la utilización de dichas hormonas y la importación de animales tratados con las mismas está prohibida, al igual que en otros 156 países, al considerarse que no hay datos suficientes que permitan descartar riesgos para la salud humana. Algunos estudios, las vinculan a un incremento del riesgo de padecer cáncer de mama o de próstata y al crecimiento de las células cancerosas. Asimismo, los impactos en la calidad de vida de los animales son dramáticos.

    Más antibióticos para animales sanos que para personas enfermas

    El uso de antibióticos suministrados a animales iría en aumento. De hecho, la Organización Mundial de la Salud ya constata esta dinámica a escala global al señalar que actualmente en el mundo se suministran más antibióticos a animales sanos que a personas enfermas. ¿Por qué? Estos fármacos se aplican tanto con fines terapéuticos como preventivos (las malas condiciones en las que se encuentran hacinados dichos animales facilita que enfermen) y como promotores de su crecimiento (comiendo menos crecen más).

    En Estados Unidos, se trata de una práctica habitual y se usan de forma rutinaria. Según la Agencia de Alimentos y Medicamentos estadounidense, FDA por sus siglas en inglés, el 80% de los antibióticos suministrados en el país se destinan a la ganadería y solo el 20% a personas. En cambio en Europa, el uso de antibióticos como promotores de crecimiento y la comercialización de leche, huevo, quesos o carne procedente de animales tratados con los mismos está prohibida desde el año 2006. Levantar dicho veto implicaría un negocio masivo para la industria ganadera.

    El pollo desinfectado con lejía (cloro), si se aprobase el TTIP, sería un habitual en nuestra mesa. En Estados Unidos, “lavar” o “pulverizar” el pollo con lejía al final del proceso de producción es de lo más normal. De este modo, no solo se desinfecta, matando moscas a cañonazos, sino que se “maquilla” cualquier tipo de contaminación que se pueda haber producido en el transcurso de la cadena. Lo que permite rebajar los controles sanitarios en todo el proceso, ahorrando costes.

    Europa en 1997 prohibió la entrada de carne de aves de corral estadounidense debido precisamente a estos tratamientos, y a los residuos de cloro u otras sustancias químicas empleadas para su desinfección que podían permanecer en la carne que después llegaban al consumidor. De aplicarse el TTIP y levantar la prohibición, las ganancias para las empresas avícolas de Estados Unidos serían millonarias.

    La lista de impactos negativos en la salud y en el plato podrían continuar: mayor flexibilidad en el uso de pesticidas e insecticidas en el campo, más alimentos irradiados, poca comida local, menos información en el etiquetaje de los alimentos. La seguridad alimentaria saldría perdiendo, por no decir la soberanía alimentaria desaparecida en combate.

    Solo un apunte final: con el TTIP no solo gana la industria agroalimentaria (empresas de semillas, de plaguicidas, ganaderas, etc.) sino la industria farmacéutica, que no solo enferma a los animales sino también a nuestros cuerpos. No lo olvidemos.

    Article d’Esther Vivas, extret de Publico, el 2 de novembre de 2015

    http://esthervivas.com